El naturalisme serè, intimista i gairebé secret que es manifesta en l'obra extensa d'aquesta esplèndida escultora que és Carmen Grau, és una de les línies de força de l'expressió creativa a nivell transhistòric. Corresponent a una àmplia i sòlida sensibilitat estètica en termes de gust i de percepció, ofereixen aquestes formes creades per l'artista, l'evidència d'una intensa fruïció conceptual i d'execució perceptible en el desenvolupament de cada peça, que s'intueix lent, elaborat, producte d'una actitud mental d'índole meditativa. Present, així mateix, el plaer del contacte matèric que s'endevina en el treball de Carmen Grau: en ell, forma general i perfil anímic del model captat, es troben en un intel·ligent i sensible procés de sedimentació psíquica, que l'escultora aconsegueix comunicar-nos amb exemplar i harmoniosa amplitud. El caràcter meditat de la seva creació, permet-nos esperar que se segueixin confirmant, a tocar del temps, aquestes qualitats essencials que els observadors i col·leccionistes detecten en la seva escultura.
Rafael Kyoga-Berliner. Sociòleg i escriptor.
N'hi ha que van arribar a l'art mitjançant treball disciplinat i eficaç; des de nens es van aplicar a aquesta orientació. Però a altres l'accés artístic els agafa de dia per sorpresa; com als místics, els arriba per "il·luminació". Explica l'escultor Josep Cañas que anava per escriptor teatral; i de sobte, es va trobar modelant. Aquest és el cas de l'escultora, Carmen Grau tots els seus esforços, com universitària, els va encaminar a la llicenciatura de Filologia Anglosaxona. Però, de sobte, va rebre "la crida". Va adquirir fang i va començar a operar sobre la matèria. Desitjosa d'un aprenentatge no autodidacta va ingressar al taller de Rosa Martínez Brau. S'informarà, allà, del procés de la tècnica escultòrica; en el maneig dels volums, no limitats en si mateixos, sinó al servei d'una expressió.
Treballarà de ferm i aconseguint els suficients coneixements, decideix desenvolupar la seva obra lliure de possibles influxos. El determinant en la seva tasca escultòrica, breu en el temps, va ser la recerca rigorosa dels aplomats mitjançant el lligam dels volums a través dels ritmes escultòrics.
En realitat, ajusta el seu vehicle estètic a la sol·licitud de trets facials. Assenyalava Delacroix que "la natura no és un llibre pròpiament dit, és un diccionari: la seva missió és la de consulta". En aquest sentit es manifesta l'estatuària de Carmen Grau Es diria que té com a objectiu "redimir el amorf". D'aquí l'acurat modelat dels seus cossos, l'excel·lent ordenació de les masses i el repartiment volumètric.
Podem parlar d'ella com a escultora mediterrània? Per descomptat. Però la Mediterrània té tantes directrius com ones. Potser Carmen Grau pensi ajuntar, als dictats de la gràcia, la solidesa estructural de les formes. I independitzant-se del somni de crear venus i deesses, pretengui únicament modelar criatures vives i del nostre temps, fràgils i belles com la mateixa existència humana.
Rafael Manzano. Membre d'honor de l'Associació Espanyola de Crítics d'Art.